dijous, 24 de novembre del 2011

Qualitat de vida o nivell de vida?


Elisabet Sahtouris és una coneguda biòloga de l’evolució que defensa que les primeres formes de vida van passar d’una etapa juvenil en què les espècies van ser competitives, a una etapa de maduresa en la qual es van adonar que si no cooperaven no podrien ser més eficients a nivell energètic, i per tant els seria més difícil la supervivència. Tal com ella ho planteja, diu que l’actual crisi és biològica i , o bé cooperem o ens extingirem. És una afirmació tan rotunda com possibilista a la vegada: cooperar és una actitud a l’abast de tothom.

Des del món de la filosofia Jordi Pigem observa que, fins ara, hem viscut en el paradigma del consum. Talment com si el propòsit de la vida humana fos el de produir per consumir. Però aquest model ha posat al límit la resistència biològica del planeta. Escassegen els recursos i està demostrat que aquesta fórmula no porta al benestar humà.

Per tant, proposa un canvi de model social i econòmic que va en una línia semblant al de la biòloga. La seva aposta passa per posar en el centre de l’economia a les persones i la seva felicitat. Tot un canvi de paradigma. Els índex que mesuren la felicitat humana al planeta com ara l’esperança de vida, la petjada ecològica o la satisfacció vital , demostren que els països amb un benestar material i un PIB més alts, no necessàriament són els que tenen la satisfacció vital més alta. L’exemple revelador és el d’Estats Units que en un d’aquests anàlisis va quedar al lloc cent catorze del món , entre Madagascar i Nigèria. És necessari doncs reorientar la brúixola i les finalitats del que anomenem progrés.

Fomentar allò que ens fa humans i que ens és propi , com el pensament creatiu, el coneixement, l’empatia o l’altruisme ens procura benestar personal, i sobretot benestar social. Abraham Maslow va constatar que les persones més auto-realitzades , les que tenen l’índex de felicitat més alt, són les que es dediquen a una tasca vocacional, amb una entrega desinteressada i generosa, sovint dirigida als altres. Aquestes persones posen per davant la qualitat de vida enlloc del nivell de vida i eleven l’índex del FIB: “Felicitat Interior Bruta”.

Si ho traslladem a un terreny més concret , podem intuir que el futur tendirà a portar-nos un nivell de vida més baix però una qualitat de vida més alta, amb un repartiment del treball major que l’actual, del que cobrarem menys però ens donarà més temps lliure. Les organitzacions o empreses hauran de redefinir els seus lideratges i els seus propòsits finals. Les seves estructures hauran de ser més horitzontals, amb persones al capdavant inspiradores d’aquests valors cooperatius que serviran per implicar a tots i cadascun dels seus membres. Si en sabem, avançarem. Altres dreceres ens poden fer córrer molt , però no servirà de res si la direcció és equivocada.  
   Teresa Terrades

Howard Gardner: Intel.ligències Múltiples i les ments del futur .


En aquest article,  l’autor Howard Gardner, especialista en intel·ligències múltiples des de fa més de 25 anys, exposa la seva visió de com ha de ser l’educació del futur basant-se en tres temes: les intel·ligències múltiples, les forces del segle XXI i les cinc ments més importants per al futur.
La teoria de les intel·ligències múltiples rebat les teories tradicionals que limitaven  la intel·ligència a una única capacitat relacionada amb aspectes lingüístics i lògics i únicament mesurable en aquest sentit. Per altra banda era també considerada com a innata i heretada.
Segons aquesta nova teoria de Gardner, podem parlar de diferents tipus d’intel·ligència que poden operar independentment i del diferent grau de predisposició per a cada una d’elles que configura la diferència entre les persones. Cal afegir també que, si bé són innates, poden desenvolupar-se i treballar-se.

Les intel·ligències queden classificades de la següent manera:
  • Lingüística: capacitat per utilitzar efectivament el codi verbal i no verbal
  • Lògic/Matemàtica: capacitat d’operar amb números i amb raonament lògic
  • Musical : capacitat per escoltar, repetir , manipular i crear estructures musicals
  • Espacial: capacitat d’orientar-se i intervenir en l’espai ample ( pilots, navegants) o petit ( escultors, escenògrafs)
  • Corporal/cinètic: la capacitat de fer servir el cos per fer coses o resoldre problemes (esportistes, ballarins, cirurgians, artesans )
  • Interpersonal: capacitat d’entendre i relacionar-se amb altres persones. (Personal clínic, polítics, professors, terapeutes)
  • Intrapersonal: comprensió d’un mateix, saber què volem, coneixement de les  virtuts i els defectes. Cal una reflexió profunda per desenvolupar-la
  • Darrerament ha inclòs la intel·ligència naturalista que significa la capacitat de entendre el món natural.
Aquests tipus d’intel·ligències és el que caracteritza els humans i , segons Gardner, en el camp educatiu s’haurien d’aplicar de dues maneres: primer individualitzant l’ensenyament, fet fins ara complicat però possible en la societat de la informació. En segon lloc les coses s’haurien d’ensenyar de diferents formes per tal d’arribar al més gran número de persones possible i per fer entendre què significa “entendre”, ja que quan realment comprenem alguna cosa hem de poder explicar-la de diverses maneres.
Aquesta nova visió sobre les capacitats humanes pot ser una eina molt útil per als professors ja que els permetrà comprendre quina és la forma en que cada individu es relaciona amb la realitat i quina és la manera idònia de desenvolupar aquestes capacitats.

Les tres forces del segle XXI són: la globalització, fruit d’us canvis financers profunds que ens aporta la possibilitat d’estar connectats en xarxa amb la resta del món. La revolució biològica que ens permet conèixer molt més del funcionament del cervell i per últim els medis digitals. Aquest tres aspectes de la societat moderna demanen un tipus de ment diferents que cal desenvolupar en el futur i cal tenir en compte en els medis educatius.
Les cinc ments del futur que cal potenciar en l’educació són:
Disciplinada: caracteritzada per un treball constant i l’esforç, que domina els tipus principals de pensament històric, artístic, matemàtic i científic. Això no significa que hagi d’acumular gran quantitat de dades sinó que pugui elaborar un raonament causal relacionat amb aquestes disciplines que són la base del nostre pensament i que han de treballar-se profundament a l’escola. Per últim cal un gran esdevenir expert en algun camp per tal de poder accedir al mercat del treball.
Sintetitzadora: molt important donat l’excés d’informació al que estem sotmesos. Significa ser capaç de discernir què és important i que no ho és i d’organitzar aquesta informació de manera que tingui sentit i sigui útil. És un aspecte important per als educadors de cara a saber com transmetre la informació i com ensenyar a reflexionar sobre aquesta.
Creadora: és la ment que va més enllà i investiga a partir del domini d’un camp, fins arribar a crear noves preguntes, noves propostes, nous enfocaments. És fruit de la disciplina i de la síntesi i està més relacionada amb un temperament i una personalitat que es qüestiona l’ortodòxia que amb l’aspecte cognitiu sobre una matèria . Cal entendre que per tenir un entorn creatiu són necessaris el risc i l’error .
Aquestes tres ments es poden relacionar respectivament amb profunditat (per anar fins al fons de les qüestions) , amplitud ( per projectar la xarxa de coneixement) i elasticitat ( per anar més enllà i en diferents direccions de les establertes).
Respectuosa: va més enllà de la tolerància que accepta la diferència perquè intenta entendre i treure el millor de tothom. No està funcionant bé a les escoles on encara es donen diferències en el tracte segons la procedència o les qualificacions. És molt important en l’actualitat donada l’amplia xarxa social establerta.
Ètica: és la més abstracte de totes i suposa posicionar-se com a persona que conviu i treballa amb els altres i per als altres amb una actitud de responsabilitat. Calen tres conceptes com excel·lència, interès i ètica per poder desenvolupar satisfactòriament aquestes facetes de ciutadà i treballador .

Pel que fa a la intel·ligència espiritual que no queda inclosa en la llista anterior de les aptituds, considerada característica única dels humans i que està relacionada amb les preguntes eternes que l’ésser humà s’ha fet des de sempre, l’autor afirma que els educadors han de promoure-les en els alumnes sense por, al marge de la religió. 

dimecres, 23 de novembre del 2011

CARL HONORÉ, ESCRIPTOR ESCOCÈS , AUTOR DE L"ELOGI DE LA LENTITUD" I "BAJO PRESIÓN"


“Los adultos secuestramos la niñez de forma nunca vista a lo largo de la historia y, desde el instinto de intentar hacer lo mejor para nuestros hijos, hemos caído en el exceso, lo que provoca un efecto negativo, tragicómico. Porque aún queriendo lo mejor, la forma en que educamos a nuestros les provoca problemas de salud mental, física…”
“Aplicamos la cultura del perfeccionismo, que tiene que ver con la del consumo, la que nos vende la idea de que todo tiene que ser perfecto, la casa, el cuerpo, las vacaciones, nuestros hijos… La cultura del managemet contagia toda nuestra vida”
“Los niños no están con los padres. Los padres despreciamos lo pequeño, lo simple, lo barato, y los niños lo que más necesitan es nuestra presencia, atención, que estemos. Esta es una línea fácil de cruzar. La mayor expresión del amor hacia nuestros hijos es estar con ellos”

“Nos sentimos mal si nuestro hijo no tiene un juguete electrónico de 85 euros, no sólo porque lo tiene el hijo del vecino, sino porque en la caja nos dice que es muy útil para su mayor desarrollo cognitivo. El mercado manipula nuestros miedos, nuestras angustias para vender más y más”



Carl Honoré  és  un escriptor escocès que amb el seu llibre “Elogio de la lentitud” 
va influir en el naixement i l' extensió mundial del moviment SLOW. En el llibre "Bajo presión" denuncia , el que en paraules seves, és l'actual "segrest de la infantesa" en un món consumista i conformista però absolutament allunyat de les necessitats dels nens. En aquest darrer llibre fa una radiografia de la situació actual ,  proposa sentit comú  a l'hora d'educar els fills i frenar la pressió social  allunyant-los dels missatges confusos de la indústria publicitària que busca el seu adoctrinament.




Destaquem les onze idees principals de "Bajo Presión".(en castellà)

"1. Exceso de perfeccionismo y de vanidad en la educación. Se busca llenar la agenda de los escolares hasta límites abusivos de clases extra-escolares, deberes y actividades con prestigio que solo cansan y “machacan” a los niños y que, en muchos casos, refuerzan el ego de los padres que proyectan en ello posibles frustraciones personales.
2. Exceso de academicismo (hemisferio izquierdo) y poco espacio para trabajar las emociones y la libertad personal de los pequeños (hemisferio derecho).
3. Crítica a los materiales pedagógicos que prometen “genios”: tema que posteriormente se ha confirmado con el reembolso masivo de dinero a los compradores de “Baby Einsten” en EEUU.
“El mito central es que si una cosa es buena para el niño, más y más pronto es mejor. El famoso efecto Mozart (unos investigadores averiguaron en los años 90 que escuchar música de Mozart mejoraba el razonamiento espacial de los universitarios) inundó las guarderías de música de piano, incluso los hospitales del estado de Georgia enviaban a todos los bebés a casa con un CD con piezas de Bach y Mozart. Resulta que ese efecto no dura más de 20 minutos y no hay prueba alguna de que afine el cerebro de los bebés”
4. Reivindación del papel del JUEGO como prioritario para aprender a vivir: un discurso similar al que vimos con el experto Francisco Tonucci en “Se aprende más jugando que estudiando”.
“Los juguetes educativos que prometen muchos beneficios cognitivos al coste de 50 o 90 euros. Se ha demostrado que el juego básico, puro, sencillo, que hace un niño con un lápiz y un papel o una caja de cartón es mucho más fértil, sano y útil para su desarrollo cerebral. Pero hemos comprado la idea de que para que las cosas sean buenas tienen que costar más dinero, ser sofisticadas y llevar una marca. Existe una cierta arrogancia en esta generación, creemos que el mundo ha cambiado y que tenemos que cambiar la infancia”
5. Denuncia feroz al MARKETING INFANTIL que seduce y confunde a los niños a edades realmente precoces y que condiciona su comportamiento.
“El consumismo ha entrado sigilosamente en cada rincón de las vidas de los niños, algo que parecía intocable. Sólo el simple hecho de dormir en casa de una amiga se ha convertido en estos momentos en una oportunidad para empresas publicitarias como la Agencia de Inteligencia Infantil, que patrocina fiestas en las que las adolescentes prueban nuevos productos y rellenan cuestionarios. Los trabajadores de McDonald’s visitan los hospitales para entregar a los niños juguetes y globos, así como folletos para promocionar su comida. Juntando estos datos, estimamos que muchos niños ven hoy día unos 40.000 anuncios al año”
6. Elogio al modelo educativo finlandés por sus resultados positivos, por retrasar la escolarización, por no tener deberes, por la formación de sus profesores y por la colaboración entre todos los estamentos sociales.
“El sistema finlandés antepone las necesidades de los niños a los ambiciosos deseos de padres y burócratas; tiene sus puntos débiles, pero demuestra que los niños que empiezan en el colegio formal con 7 años pueden ser muy exitosos, no hace falta que empiecen en párvulos
“Sí, pasan menos horas en el colegio que cualquier otro sistema en el mundo, tienen menos deberes, y otra forma de evaluar el aprendizaje, basada en la autoevaluación y los informes de los profesores, que son muy elaborados. Fuera del colegio no existe la industria de clases particulares, por tanto los chicos tienen mucho más tiempo para relajarse y también para procesar lo que han aprendido en el aula. Los maestros tienen una formación genial y los padres y los burócratas les tienen confianza, no tienen que estar pendientes de lo que dice el Ministerio de Educación en cada momento, tienen libertad para trabajar con sus alumnos. Está muy bien que los alumnos aprendan tecnología suficiente e idiomas para enfrentarse al mundo, pero lo más importante es crear niños y luego adultos con pasión por aprender, descubrir, seres humanos completos.
7. Crítica a la CAUTIVIDAD a la que se somete a la infancia-juventud que va “de casa al cole atada en el coche” y a la que no se le permiten juegos de expresividad como antaño, lo que favorece el exceso de sendentarismo y la obesidad.
Esta estricta supervisión llega al extremo de que algunos padres controlen al milímetro la vida de adolescentes y universitarios: elección de la carrera, instalaciones, trabajos, etc. El autor los llama “padres helicópteros” que planean sobre sus hijos asfixiando su capacidad de decisión, la conexión con su interior y la inmadurez.
“Cuando los adultos controlan al milímetro la infancia de los niños, éstos pierden todo lo que da satisfacción y sentido a la vida: pequeñas aventuras, disfrutar del sentimiento anárquico, viajes secretos, juegos, contratiempos, momentos de soledad e incluso de aburrimiento. Sus vidas se convierten en extrañamente sosas, sin logros personales y en cierta medida aburridas y artificiales”
“Sí, las preocupaciones sobre la seguridad de los niños han llegado al paroxismo. Otra escuela de enseñanza primaria de Attleboro, Massachussets, concluyó que el corre que te pillo suponía un riesgo para la salud y lo prohibió, le imitaron varios colegios. En muchas escuelas de Canadá y Suecia se han prohibido las peleas con bolas de nieve por cuestiones de seguridad. Profesores de todo el mundo informan de que, cuando las clases se van de excursión al campo, algunos padres les siguen en coche para asegurarse de que el pequeño está bien”
8. Burla al exceso de manuales y consejos de educación tipo Super Nannyporque hacen perder la confianza de los padres en sí mismos. Aquí habría que matizar o profundizar, porque en un mundo donde el instinto está muy atrofiado y el conocimiento social de las necesidades de los bebés/niños pequeños es escaso y equivocado, acceder a unos buenos libros/referencias de crianza puede ser útil e importante.
9. Denuncia de la MEDICACIÓN INFANTIL y la pandemia de consumo de Ritaline, la mejor metáfora de este secuestro de la infancia al que se refiere el autor en toda su obra.
“Hemos profesionalizado la paternidad, todo muy bien intencionado, pero no funciona. Para mantener el ritmo de ese exceso de actividad y exigencias sociales, los niños acaban medicados. El famoso Ritalin, un psicotrópico para frenar la hiperactividad, ha llegado a niveles epidémicos (más de seis millones de niños lo consumen en EE.UU.). Y hay un dato relevante: la depresión, la ansiedad infantil, el abuso de drogas y el suicidio son fenómenos más comunes en las clases adineradas que en las clases más humildes”
“A muchos niños se les diagnostica déficit de atención e hiperactividad por motivos equivocados: en la actualidad, antes que cambiar el entorno donde vivimos, preferimos alterar nuestros cerebros para que se adapten al entorno. Consideramos la timidez, la tristeza, la duda, la culpa o la ira como enfermedad en lugar de rasgos inherentes a la condición humana. De hecho, cada vez más padres llevan a sus hijos de uno o dos años al psicoterapeuta para que les curen las rabietas”
10. Defensa de que los padres pasen MÁS TIEMPO con sus hijos, una demanda imprescindible que se extiende entre los profesionales y los padres como vimos eneste manifiesto.
11. Defensa del SENTIDO COMÚN, la flexibilidad, el amor, el respeto y la toma de conciencia de que nuestros hijos no son “trozos de barro a los que moldear” a nuestro gusto, sino personas a las que acompañar en la vida. En este sentido, nosotros aconsejamos la lectura del libro gratuito de Cristina Romero “Pintará los soles de su camino”.
En resumen, un buen tirón de orejas a una sociedad que navega con la brújula estropeada y que muestra con su “niños hiperactivos, deprimidos, obesos, violentos e insatisfechos” que ha llegado el momento de cambiar de rumbo.
“Hay que recuperar la confianza, dejar de lado el ruido, el pánico de fuera y buscar nuestro propio equilibrio. Todos los padres tienen la sensación de que están en la locura, pero todos tenemos miedo de dar el primer paso: “Si yo reduzco la presión, mi hijo fracasará”, así que es bueno conversar con otros padres y sumar. Pero mi conclusión es optimista, nos estamos dando cuenta que hemos perdido el norte y de que ha llegado el momento de agarrar el péndulo y devolverlo al centro”




dilluns, 21 de novembre del 2011


  • PREGUNTA DE LA SETMANA: DEL 21 AL 25 DE NOVEMBRE:
COM VEIG EL MEU FUTUR?  aquí tens algunes possibilitats: Difícil- fàcil-esperançador-no em preocupa- no sé què vull- no n'espero res- vull arribar a ser algú- vull ser feliç- vull ser ric- vull canviar el món. (Pots afegir les possibilitats que vulguis!)

diumenge, 20 de novembre del 2011

diumenge, 13 de novembre del 2011

"La justícia social : Una meta educativa." De Juan Carlos Tedesco.



Juan Carlos Tedesco,  ex ministre d'educació argentí i membre de la UNESCO , fa aquestes importants reflexions al voltant del sentit actual de l'educació:


"La història de l’educació mostra que sempre hi ha hagut una idea del sentit de l’educació. Al segle XIX es volien construir els “esperits nacionals”, després va tenir un sentit econòmic: crear recursos humans pel sistema econòmic.
Des dels anys 90 impera la idea de mercat i no es defineix el sentit. Aquest dèficit de sentit tendeix a ser ocupat per visions fonamentalistes: Els que pensem igual, anem junts i els altres són enemics. A l’altre extrem hi trobem l’individualisme asocial. Són models que eliminen la dimensió política d’allò públic, de l’espai comú.
La justícia social hauria de ser la meta. L’actual capitalisme crea exclusió social. L’exclusió és pitjor que l’explotació: L’explotat, tenia projecte, l’exclòs vol entrar, demana entrar.

L’educació està en el centre de la construcció social més justa. El ciutadà ha de participar del món del treball però també ho ha de fer com a ciutadà.

Si la premissa és aquesta, hem de reflexionar com construïm adhesió als valors lligats a la justícia:

Abans l’escola era un lloc sagrat. El mestre era com un sacerdot, creaven adhesió a la nació amb “rituals” semblants als de la religió.
Ara: hem de construir l’adhesió a la justícia. Això pot donar sentit a la professió. Un alumne si fracassa és una injustícia social. Treballar en aquest sentit de la justícia és molt exigent:

Cognitivament demana coneixements profunds i èticament vol dir desprendre’s de coses que un té. També vol dir mobilitzar la part emocional.

És posar en pràctica valors que es contraposen als dominants. Però cal dir que quan l’escola ha estat exitosa ha estat quan ha estat contracultural: L’escola és un espai “artificial” on fem que passin coses. No és la realitat del carrer.
Algunes estratègies d’acció:
  • Posar molta atenció als primers anys de vida: les llars d’infants són més igualitàries que les famílies, sobretot pels més desafavorits. (Ex de Finlàndia).
  • Noves alfabetitzacions:
    • Alfabetització científica:
Bàsic pel raonament. Necessitem aquest coneixement per poder entendre els principals problemes del món.

    • Alfabetització digital:
Usar l’ordinador com a eina: saber aprendre a través de l’ordinador.
  • Els docents: Els valors ètics, polítics, valors tots ells subjectius s’estan demostrant molt importants per a l’exercici de la professió. Resulta primordial identificar-se amb els valors subjectius esmentats. Tenir-los o no determina l’èxit docent: Tenir confiança en l’aprenentatge dels alumnes i compromís amb els resultats.

Els docents que assumeixen els valors són actors fonamentals dels mateixos. Si un es creu la justícia social “actua” en aquest sentit.

L’actual desmoralització es deu en part a la falta d’adhesió a algun sentit."

Aquestes són algunes de les reflexions que es van fer en el marc del curs "Educar, camins per avançar" organitzat per la CUIMPB el passat mes de juliol de 2011.


Podeu veure més sobre els seus plantejaments en aquest enllaç:
http://www.uoc.edu/dt/20367/index.html
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Educacion/justicia/social/elpepisoc/20101119elpepisoc_5/Tes

Educació creativa, educació sense presses


dimecres, 9 de novembre del 2011

Com va la vida? Andreu Buenafuente i Eduard Punset

Alguna cosa està passant que  fa  que estiguem  més  atents a aquests dos "mestres" de la vida que no pas  al debat dels nostres futurs governants. Què n'opineu?
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3793170

dilluns, 7 de novembre del 2011

Tot el suport a la Scenemob de la Fundació ECOM

La discapacitat  va del bracet de la vida. Qui no la coneixerà en algun moment? Aquí teniu una bonica scenemob que ens fa obrir molt els ulls!


http://www.youtube.com/watch?v=JPWFtapYOXQ

dissabte, 5 de novembre del 2011

pregunta de la setmana

PELS ALUMNES


POTS DIR ALGUNA  QUALITAT QUE VALORIS DELS TEUS PROFESSORS? (ELS NOMS NO CALEN!)

dimarts, 1 de novembre del 2011

Una mirada diferent


El Diccionari de la LLengua Catalana contempla dos significats per a la paraula Compassió.  Avui vull referir-me  a aquesta acepció: “ Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri”. Aquest concepte forma part  de les bones capacitats que tenim com a éssers humans. L’anomenada neurociència  social estableix , que la nostra ment està preparada per a donar suport als altres quan els prestem atenció.  Segons Daniel Goleman , pare de la intel.ligència emocional , la ment humana s’identifica ràpid i reacciona a les situacions de patiment  dels altres, com també ho fa amb les situacions més òptimes. Però cal la premissa bàsica: percebre a l’altre. Si ens capfiquem amb nosaltres mateixos no ho podem fer. Goleman afirma que precisament l’empatia i la capacitat de connectar és el que ens separa dels psicòpates.

La nostra societat viu moments molt complexes, i demana respostes molt compromeses. Em fa l’efecte que la capacitat de ser empàtics amb tot el sofriment que s’ha generat, tindrà un valor fonamental a l’hora de generar solucions que de debò siguin justes. Si som capaços de mirar i prestar atenció al nostre entorn, sortir de nosaltres mateixos copsarem fàcilment l’angoixa de les famílies a l’atur que, hipotecades fins dalt, han de posar cada dia el plat a taula, els esforços que fan les  petites i mitjanes empreses per subsistir i pagar la nòmina dels seus treballadors, l’angoixa de molts infants i joves que veuen amb impotència el patiment dels seus adults, etc.

Cabrien centenars d’exemples del patiment actual . Tot aquest patiment vol molta compassió.  El gran dubte és si percebem la mirada dels altres, l’existència dels altres. En aparença sí, però a la pràctica és força dubtós. Moltes decisions i actituds que ens toquen de prop són exemple d'una inexistent empatia amb aquest dolor aliè.  No cal  pensar només en decisions polítiques. Si hi rumiem , tots trobarem  en nosaltres, exemples  de com girem full davant segons quines escenes.

Aprendre de nou a mirar al nostre voltant és necessari. I és inel.ludible per tots  aquells  que tenen responsabilitats davant les organitzacions : una mirada compassiva al seu voltant, capaç d'oferir alternatives emprenedores, engrescadores, empàtiques i ètiques és una línia de treball fonamental. Connectar, vincular i comunicar han de ser els seus  verbs. Si la compassió depèn de la nostra mirada  tenim també motius per a ser optimistes: només depèn de saber veure i mirar d'una manera diferent i això no costa tant!