escriure


APRENDRE A ESCRIURE
Començar a escriure quan tens cinc anys és un gest novedós. De cop, et planta al costat dels grans , fent l’esforç que suposa dominar l’eina i donant forma a una cal.ligrafia incipient . Amb el temps , aquest pas transgressor de saber escriure , esdevé una rutina dominada en la forma. Difícilment en el contingut.
Ja fa uns quaranta anys, vaig aprendre a escriure. Aleshores escriure volia dir agafar paper i llapis -més endavant ploma estilogràfica o bolígraf- i deixar-se endur per les històries fantàstiques sorgides d'una creativitat encara molt verge, encara molt poc domesticada . El bolígraf obeïa dòcilment el que la mà traduïa del relat imaginat. Així vaig créixer : acompanyada de la paraula escrita.
Perquè no he escrit d’una manera constant al llarg de tot aquest temps, no sé respondre-ho amb un argument únic i inapel.lable. El cas és que no ho he fet ni amb el ritme ni amb la freqüència que m’hauria agradat. Potser he hagut d’anar i venir i passar per llocs estranys per adonar-me que em cal escriure, que m’agrada escriure.
Ara m’he proposat escriure una mica cada dia, amb l’ànim del que s’inicia als cinc anys: paraules escrites que aniran expressant vés a saber què , amb un mal domini encara de la forma i el contingut, però que de manera perseverant , recolliran el que vull que sigui un hàbit i una rutina per a mi. Ni la imaginació, ni la fantasia podran ja tenir aquella espontaneïtat infantil. Ja m’he domesticat massa en segons quins afers i em sembla que sé el que no és políticament correcte. Però aprendre escriure, és com créixer. Es fa cada dia i de mica en mica.

22 d'agost de 2011



ENDREÇAR ARMARIS

Per diferents circumstàncies de la vida, em trobo en un moment d'endreces, com qui fa  neteja d'armaris en el canvi de temporada. És feixuc i pesat però a la vegada molt necessari. Com qui treu la roba  que ja està passada de moda, una es troba fent retrospectiva del temps transcorregut i se n'adona de moltes coses. Fa vint anys crèiem que quan es feien servir les paraules i els conceptes era de debò. Ara sabem que tot allò que vam aprendre a les escoles sobre la democràcia, sobre la solidaritat i sobre la igualtat són conceptes molt maltractats en mans d'alguns que van pensar que la revolució democràtica era una exclusiva seva. Conceptes que quan han reclamat i reivindicat els fills dels antics revolucionaris, se'ls ha contestat amb receptes de l'antic règim. Els sistemes de poder que s'han generat per a governar-nos en un sistema democràtic han tendit a tancar estructures des d'on assegurar-se poltrones i a deixar-se guiar per la reacció enfront la proacció.


25 d'agost de 2011



L'OMBRA DEL PI
Des de la finestra veig majestuós el pi. És gran, massa gran i la seva ombra engoleix les altres plantes. Hi ha ombres molt allargades que abracen monstruosament els més petits i els asfixien. Em preocupa , com també em preocupa que sovint la veritat sigui com una petita ortiga dins un jardí, que espera que algú la culli , com diu la cançó de Carmen París.


7 de setembre



L'ESTÍMUL BLAUGRANA: UN MIRAL COL.LECTIU:

El camp del Barça impressiona des de la tercera graderia. Mirar avall fa vertigen. Fins ahir, Camp Nou era per a mi , escenari de concerts : Bruce Springsteen, Lluís Llach etc. Ahir hi vaig veure futbol per primera vegada. Una raresa, ja ho sé! . L’actual etapa culé deu tenir molt d’especial quan persones tan allunyades com jo, del món del futbol, som capaços d’anar-hi i a més gaudir-ne: Guardiola ha elevat a la categoria d’art aquest esport que sempre he trobat avorrit. Ahir em vaig rendir davant l’elegància , la humilitat i el domini d’Iniesta en el terreny de joc, davant un Xavi sobri  , obrint i repartint joc al centre del camp . I em vaig rendir a Messi: Una mena de nou messíes a qui tothom li ret culte. La seva religió és el gol i déu és als seus peus. Aquest home és d’un altre món. Literalment espanta qualsevol porter. Quan ell agafa la pilota, saps que hi ha gol.
Pedro, Thiago i tants d’altres jugadors del Barça B , a qui tenia feina a saber qui eren, van batallar i suar , i van meravellar.
Sóc absolutament profana i desconeixedora del futbol, i vaig passar una gran nit, amb el meu nucli familiar , del que en sóc el membre menys futboler. M’imagino que per la resta, la nit devia ser molt vibrant, molt màgica. A ulls de nen, aquest futbol no sé què deu semblar, potser acaba semblant normal, però dubto que de grans segueixin tenint a l’abast un espectacle com aquest. Va estar bé , fer-ne una activitat familiar del Trofeu Gamper!
La situació actual de crisi, ha fet caure uns quants refugis ideològics , polítics i anímics! Tots ells, abans empar de dubtes existencials, ens han deixat nus i al ras. Me n’adono com el futbol entès tal com el fan a Can Barça, s’està convertint , per a molts, en un nou referent i substitut d' antics baluards, ja que és capaç de generar valors col.lectius: Pocs exemples pedagògics tan clars, a l'abast dels professors i famílies, com els de l’actitud i saber fer de molts jugadors culés, res tan semblant a un bon líder com en Pep Guardiola i res tan proper a la idea d'equip com aquest Barça que demostra de manera tan evident, que amb l’esforç, perseverança i tenacitat, s’arriba a l’objectiu. Potser tot plegat és símptoma de l'esgotament i la pobresa de les idees que sustenten el nostre malaltís sistema, i potser per això l'estímul blaugrana es magnifica, perquè, en aquestes hores baixes, ens permet emmirallar-nos de manera col.lectiva.

23 d'agost 2011


1 comentari: