dissabte, 24 de setembre de 2011

Un malalt sense oxigen?


L'educació pública ha estat una conquesta de l'Estat del benestar. Una conquesta jove, de molt pocs anys, que com la seva companya, la salut pública, avui ja té problemes per respirar. Necessiten un oxigen per subsistir que no sembla arribar d'enlloc. És una llàstima: quan algú està malalt, i més si aquest algú és jove,  és  necessari abocar-hi tots els esforços per a reanimar-lo. Però cal voler-ho. És la condició indispensable.

Ara mateix,  per més que ens vulguin explicar les raons de la crisi, no aconseguim comprendre com la seva solució ha de passar per desballestar un sistema públic d'atenció a les persones que ha garantit,  amb totes les seves debilitats i febleses, el més alt grau d'igualtat i de cohesió social  de tota la història. M'espanta molt imaginar què en quedarà d'aquest anomenat "estat del benestar" quan les mesures de retallades s'hagin desplegat en la seva totalitat. Si els hospitals mai havien estat buits, i les aules mai havien baixat les seves ràtios, com seran quan hi hagi menys metges, menys professors, menys CAPS i menys hospitals, o bé quan no es garanteixi la gratuïtat de l'educació o de l'atenció sanitària? Com respondrem els ciutadans davant la pèrdua d'atenció que no es podrà compensar d'altres maneres per una gran majoria de nosaltres?
No ens cal ser molt desperts per adonar-nos-en  que el que està en joc és una forma de vida i que el recanvi  que s'anuncia té un rostre  magre i desnodrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada