Bon 2012 a tothom!!

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences...


Pels nostres viatges a Ítaca!! Bon any 2012!

L’AUTONOMIA PERSONAL I EL TREBALL EN GRUP , COMPETÈNCIES PER CRÉIXER.

Si l’educació obligatòria té l’objectiu de formar ciutadans  i el que més determina el nivell d’estudis dels alumnes als 15 anys és el nivell socio-cultural de la família, no hi ha un decalatge entre aquest objectiu i el que es fa a les aules? 

Aquest interrogant no admet una resposta unívoca perquè ens obliga a fer una reflexió a fons del  rol dels centres educatius en la nostra societat. Àngel Pérez Gómez de la Universitat de Màlaga diu que l’escola actual té moltes dificultats per generar coneixement aplicat i  crític i per gestionar les actituds, les emocions  i els valors. Li critica que el seu principal paper sigui el de reproduir habilitats mecàniques i rutinàries. Per ell els coneixements han de ser eines per comprendre la realitat  i per tant han de desenvolupar les capacitats de cadascú per poder actuar en el món.

Aquesta no és una preocupació del tot nova . A mitjans dels anys 90, des de la OCDE es va començar a plantejar la necessitat que l’escola s’estructurés a través de les competències, és a dir a través  de combinacions organitzades de coneixements, habilitats, actituds , valors i emocions. Aquestes combinacions són sistemes de comprensió i d’acció. Cada alumne desenvolupa els seus sistemes de comprensió. Només amb la transmissió de coneixements no podem desenvolupar tots aquests processos.

La OCDE va prioritzar ja aleshores  tres finalitats del sistema educatiu:  Aconseguir que els  nois i noies actuessin de manera autònoma, que sabessin treballar en grups socials cada vegada més complexes i que sabessin utilitzar interactivament i de forma eficaç les eines i instruments.

Em voldria fixar avui específicament en dues d’aquestes finalitats: la de l’autonomia personal i en la del treball de grups socials complexes. Pel que fa al primer Ángel Pérez Gómez ens diu que l’autonomia és la capacitat que tenim de construir criteris de comprensió i d’actuació .  Això ens remet a la necessitat de fomentar l’autoconeixement, l’autoestima i l’autoregulació de tots i cadascun dels nois i noies. És clau per a l’autonomia personal, saber qui són , on s’encallen i quines són les seves fortaleses  per recolzar-se en elles i debilitats per a superar-les. En definitiva, per poder estimar-se com són. Aquest és l’eix bàsic per a saber-se autoregular. L’autoregulació permet a la persona poder decidir com vol que sigui la seva vida.  I està clar que en aquest sentit no valen les excuses deterministes. Tal com diu Antonio  Damasio, metge neuròleg investigador de les emocions ,  “El cervell construeix l’ésser humà i l’ésser humà construeix el cervell.” Res en un mateix és inamovible.

Per a fer-ho , necessiten l’adult de ben a prop que ha de valorar les diferències i la diversitat de tots i cadascun dels nois i noies. Fins ara ens havia semblat que l’ homogeneïtat era la base de la igualtat però això no garanteix  la igualtat d’oportunitats. Enfront d’aquesta idea, Ángel Pérez  ens introdueix el concepte de la de la igualtat d’equivalències, que entén que  l’autonomia dels nois i noies s’ha de moure en un equilibri entre responsabilitat i llibertat, des del respecte a la diferència.

En funció d’aquesta igualtat d’equivalències, a les aules s’ha de posar més èmfasi en la motivació dels nois i noies per implicar-se en el procés d’aprenentatge del coneixement i en els processos de resolució de problemes que porten al coneixement. Alhora és el moment d’ensenyar de manera eficaç , l’ús de les eines per construir coneixement. La reproducció estricta de coneixement rares vegades adquireix valor d’ús. 
Els finlandesos, que sempre surten molt ben qualificats en els informes PISA treballen clarament en aquesta línia.

L’altre finalitat,  la del  del treball en grups socials cada cop més complexes,  comporta  aprendre a viure i conviure . I tota convivència vol l’establiment d’ unes regles del joc. Escoltar, respectar diferències, saber cooperar, resoldre conflictes de la vida quotidiana de manera dialogada i democràtica és essencial per a aprendre a viure en grups humans  i per anar cap a una igualtat real d’oportunitats. Les regles del joc s’han de fer entre tots. Ningú aprendrà a viure de manera voluntària en grups humans si no hi ha una igualtat real d’oportunitats.

Poques qüestions en el món educatiu acaben essent veritats inamovibles, però el sol fet de plantejar-nos-les i qüestionar-nos-les ens posen en la línia de la millora. Acostar-nos  millor a l’objectiu de formar ciutadans autònoms en l’etapa obligatòria és una recompensa íntima i alhora col.lectiva per tots els que ens movem en l’òrbita educativa, potser massa en crisi  ara mateix.

                                                                                                            Teresa 

"Res ens atura, ballem pels nens"

L'Hospital de Sant Joan de Déu  desitja Bones Festes
Qualitat assistencial i sobretot qualitat humana!

"Deixes que els teus diners financïin armes i contaminació?"

Joan Antoni Melé ens acosta a la banca ètica de Tríodos Banc.  


"Dinero y conciencia. ¿A quién sirve mi dinero?" El llibre en què explica com va decidir fer de banquer sense trair els seus principis ètics .


 Triodos Banc sólo invierte en empresas que ayudan a mejorar la vida de las personas. Renuncia al beneficio rampante, evita los riesgos de la especulación.


"Sí, llenemos la vida de amigos, conversaciones, libros... Prioricemos la cultura, el respeto al medio ambiente. ¡Demos sentido a todo lo que hagamos! Admiremos a los buenos por encima de los listos."


Cliqueu per veure l'entrevista a la Vanguardia.

Joan Antoni Melé i Triodos Banc

La Recerca: una manera d'aprendre

Aquests dies s’acaba, per a molts estudiants, l’aventura del Treball de Recerca. El moment és especialment important per a ells. S’hi juguen un percentatge important de la seva nota de batxillerat. I amb aquesta nota , l’accés al seu futur.

Es mouen sentiments intensos quan s’entrega aquesta criatureta en forma de treball. Darrera del munt de fulls enquadernats amb els millors dissenys, s’hi ha deixat una mica de cadascú.


 Però l’emoció per sí sola no n’explica els seus valors. N’hi ha d’altres que ens posen sobre la pista de com avançar en l’aprenentatge dels nostres joves. Cap tasca com aquesta apunta d’una manera tan clara cap a la seva autonomia personal i cap al descobriment de les seves capacitats :

Dels interessos personals, de tot allò que conforma l’univers de cada alumne, en sortirà la tria del tema, la idea que motivarà tota la recerca . I ve la tasca més difícil: tirar endavant, el projecte triat. El compromís amb un mateix i amb el tema és clau per al resultat final. Buscar, llegir, contactar, comparar, redactar, entrevistar, analitzar són part dels exercicis que la investigació comporta. Enfrontar-se al repte des de la creativitat, l’esforç, el coratge i la constància, permetrà a tots i cadascun dels alumnes avançar en la recerca proposada però sobretot els permetrà avançar en el seu autoconeixement, en la superació dels seus propis límits i en la seva fortalesa quan les coses no surtin a la primera.

Tot aquest procés no el fan sols: al seu costat compten amb una bona “xarxa solidària” de la que en destaca el tutor del treball, una peça clau de l’engranatge. El tutor no dóna receptes màgiques ni és, per definició, un expert en aquell tema, és la persona que guia, acompanya i orienta la investigació fins a arribar a l’exposició final davant el tribunal. Aquesta darrera part deixa molt en evidència la feina feta i també , el poc que entrenem des del món educatiu, l’habilitat de parlar en públic. Ho hauríem d’esmenar si tenim en compte que més endavant , el saber convèncer pot determinar un lloc de treball. També posaríem en el sac de la crítica la dificultosa relació que manté el projecte amb el ritme del curs. El temps és un bé escàs a Batxillerat!

Tots aquests valors i capacitats que s’adquireixen fent el projecte de recerca, són eines bàsiques per a dibuixar el futur d’aquests joves. No sabem de què treballaran ni si hi haurà feina per a tots. Els coneixements adquirits per sí sols no podran decantar la balança a favor seu. Per això és important que el rol del professor s’adapti a aquest nou paradigma. Entenc que la recerca i el treball per projectes han de formar part de la manera d’aprendre a les aules de secundària. Amb ells, augmenten les competències que hem descrit. El professor ha de ser l’orientador i acompanyant , ha de ser qui obre noves perspectives als ulls dels qui aprenen. El professor ha d’esdevenir un model inspirador pels que avui són estudiants, i demà, ciutadans de l’incert futur. 
                                                                                                                      Teresa

Mario Alonso: Com sempre un mestre... Excel.lent!

:Podeu clicar  l'enllaç al programa

"Mario Alonso al "Singulars" 

Václav Havel: L'adéu a l' escriptor polític

"La Salvació del nostre món es troba en el cor de les persones, en la seva humilitat, responsabilitat i capacitat de reflexió".

Una reflexió sobre el sentit de la vida

Què és per a tu el més important a la vida? Què és el que més valores? Què vols deixar darrera teu quan no hi siguis?  Tres preguntes molt potents que potser ens hem de fer de tant en tant...
http://www.javiermalonda.com/2011/12/charla-ted-tres-cosas-que-aprendi-mientras-mi-avion-se-estrellaba/


Javier Malonda ens explica això:
los-cinco-mayores-arrepentimientos-a-la-hora-de-morir/

Los cinco mayores arrepentimientos a la hora de morir

Llego esta mañana a un artículo de Bonnie Ware, una mujer que ha trabajado durante años en cuidados paliativos tratando con enfermos terminales. Escribe un post titulado “Regrets of the dying“, algo así como “Los lamentos de los moribundos”, en el que analiza los cinco mayores y más comunes arrepentimientos de aquellos que están a punto de morir. La lista es como sigue:

1. Desearía haber tenido el coraje de vivir una vida fiel a mí mismo, no la vida que otros esperaban de mí.
2. Desearía no haber trabajado tan duro.
3. Desearía haber tenido el coraje para expresar mis sentimientos.
4. Desearía haberme mantenido en contacto con mis amigos.
5. Desearía haberme permitido ser más feliz.

Para los encuestados ya es demasiado tarde. Para todos aquellos que todavía estamos a tiempo, es una buena lista de cosas a tener en cuenta para morir en paz y satisfacción.

La vulnerabilitat, segons Brene Brown

El poder de la vulnerabilitat
Síntesi de Lluís Sanmiquel:

• Estem programats neurobiològicament per a la connexió amb els altres (el cervell límbic és un sistema obert).
• Aquesta connexió ens facilita l'amor i el sentit de pertinença que necessitem.
• La vergonya és la por a la desconnexió.
• La vergonya és la por a que si els altres saben de nosaltres, si ens obrim, podem ser no mereixedors (dignes) de la connexió (amor, pertinença).
• Dues característiques de la vergonya: tothom en té (d'acord, alguns no ho sembla!) i quan menys en parlem més en tenim.
• Paradoxalment, per a connectar ens hem de deixar veure (perdre la vergonya!).
• Deixar-nos veure ens fa sentir vulnerables.
• Què fem amb la vulnerabilitat? L'adormim perquè no molesti.
• El problema és que adormint la vulnerabilitat adormim inevitablement la resta d'emocions i sentiments, inclosa la nostra capacitat d'estimar i de gaudir.
• Què ens cal entendre? Que acceptar la vulnerabilitat és una lluita, que no és fàcil.  I que ens caldrà coratge, no tan en el sentit de ser valents com en el sentit etimològic de la paraula (tenir cor), o sigui de ser capaços de sentir compassió de nosaltres i dels altres, d'acceptar la imperfecció i d'estimar sense garanties.
• Aquest és el coratge que tenen les persones que saben conviure amb la seva vulnerabilitat. I el tenen perquè se senten dignes, mereixedores d'amor.
• Per a acceptar la vulnerabilitat necessitem el coratge de deixar que ens vegin, d'aprendre a estimar sense garanties i de ser agraïts. I hem de sentir que en som capaços.
• Si no tenim encara aquest coratge, busquem ajut en els altres i en les nostres fortaleses. El camí és llarg però té recompensa. I com tot viatge, fins i tot el més llarg, sempre comença amb un primer pas.

Pregunta de la setmana: l'última del trimestre!

L'experiència del TREC ha estat....

L'art de despertar , l'art d'ensenyar.

"L'art suprem del mestre consisteix a despertar la motivació, el goig de l'expressió creativa i del coneixement."

                                                                                                                      Albert Einstein

APRENDRE SENSE REFLEXIONAR ÉS MALGASTAR L'ENERGIA . CONFUCI

frases per a la reflexió

som una espècie altruista i cooperativa?

La meditació pot ser una eina útil als centres educatius?

Aquesta és una proposta  avalada per centres d'arreu del món que l'han integrat amb resultats espectaculars. Podeu clicar també aquests enllaços en el que es veuen els beneficis de la meditació en els alumnes diagnosticats amb TDAH i pels alumnes en risc d'exclusió social. 

Meditació enfront medicació
Meditació pels alumnes en risc d'exclusió

                                                        escoles que relaxen

Pregunta de la setmana: Pont de la Puríssima...

Pensa en una persona que admiris. Escriu entre una i tres qualitats per les quals l'admires. 

Benjamin Zander: "Amb els ulls brillants"

Benjamin Zander, aquest director d'orquestra que ens descobreix la grandesa de la música clàssica i d'alguna cosa més...

"Valors d'emprendre : el futur és d'ells". De Maria Batet i Francesc Torralba

http://lafura.cat/noticies/batet-coautora-llibre-dedicat-acostar-valors-emprenedoria-als-infants

PREGUNTA DE LA SETMANA: Del 28 de novembre al 2 de desembre:

Com heu portat els dies d'exàmens de final d'avaluació? Fas servir alguna tècnica que et vagi bé i vulguis compartir?

Qualitat de vida o nivell de vida?

Elisabet Sahtouris és una coneguda biòloga de l’evolució que defensa que les primeres formes de vida van passar d’una etapa juvenil en què les espècies van ser competitives, a una etapa de maduresa en la qual es van adonar que si no cooperaven no podrien ser més eficients a nivell energètic, i per tant els seria més difícil la supervivència. Tal com ella ho planteja, diu que l’actual crisi és biològica i , o bé cooperem o ens extingirem. És una afirmació tan rotunda com possibilista a la vegada: cooperar és una actitud a l’abast de tothom.

Des del món de la filosofia Jordi Pigem observa que, fins ara, hem viscut en el paradigma del consum. Talment com si el propòsit de la vida humana fos el de produir per consumir. Però aquest model ha posat al límit la resistència biològica del planeta. Escassegen els recursos i està demostrat que aquesta fórmula no porta al benestar humà.

Per tant, proposa un canvi de model social i econòmic que va en una línia semblant al de la biòloga. La seva aposta passa per posar en el centre de l’economia a les persones i la seva felicitat. Tot un canvi de paradigma. Els índex que mesuren la felicitat humana al planeta com ara l’esperança de vida, la petjada ecològica o la satisfacció vital , demostren que els països amb un benestar material i un PIB més alts, no necessàriament són els que tenen la satisfacció vital més alta. L’exemple revelador és el d’Estats Units que en un d’aquests anàlisis va quedar al lloc cent catorze del món , entre Madagascar i Nigèria. És necessari doncs reorientar la brúixola i les finalitats del que anomenem progrés.

Fomentar allò que ens fa humans i que ens és propi , com el pensament creatiu, el coneixement, l’empatia o l’altruisme ens procura benestar personal, i sobretot benestar social. Abraham Maslow va constatar que les persones més auto-realitzades , les que tenen l’índex de felicitat més alt, són les que es dediquen a una tasca vocacional, amb una entrega desinteressada i generosa, sovint dirigida als altres. Aquestes persones posen per davant la qualitat de vida enlloc del nivell de vida i eleven l’índex del FIB: “Felicitat Interior Bruta”.

Si ho traslladem a un terreny més concret , podem intuir que el futur tendirà a portar-nos un nivell de vida més baix però una qualitat de vida més alta, amb un repartiment del treball major que l’actual, del que cobrarem menys però ens donarà més temps lliure. Les organitzacions o empreses hauran de redefinir els seus lideratges i els seus propòsits finals. Les seves estructures hauran de ser més horitzontals, amb persones al capdavant inspiradores d’aquests valors cooperatius que serviran per implicar a tots i cadascun dels seus membres. Si en sabem, avançarem. Altres dreceres ens poden fer córrer molt , però no servirà de res si la direcció és equivocada.  

   Teresa Terrades

Howard Gardner: Intel.ligències Múltiples i les ments del futur .

En aquest article,  l’autor Howard Gardner, especialista en intel·ligències múltiples des de fa més de 25 anys, exposa la seva visió de com ha de ser l’educació del futur basant-se en tres temes: les intel·ligències múltiples, les forces del segle XXI i les cinc ments més importants per al futur.

La teoria de les intel·ligències múltiples rebat les teories tradicionals que limitaven  la intel·ligència a una única capacitat relacionada amb aspectes lingüístics i lògics i únicament mesurable en aquest sentit. Per altra banda era també considerada com a innata i heretada.

Segons aquesta nova teoria de Gardner, podem parlar de diferents tipus d’intel·ligència que poden operar independentment i del diferent grau de predisposició per a cada una d’elles que configura la diferència entre les persones. Cal afegir també que, si bé són innates, poden desenvolupar-se i treballar-se.

Les intel·ligències queden classificades de la següent manera:

• Lingüística: capacitat per utilitzar efectivament el codi verbal i no verbal
• Lògic/Matemàtica: capacitat d’operar amb números i amb raonament lògic
• Musical : capacitat per escoltar, repetir , manipular i crear estructures musicals
• Espacial: capacitat d’orientar-se i intervenir en l’espai ample ( pilots, navegants) o petit ( escultors, escenògrafs)
• Corporal/cinètic: la capacitat de fer servir el cos per fer coses o resoldre problemes (esportistes, ballarins, cirurgians, artesans )
• Interpersonal: capacitat d’entendre i relacionar-se amb altres persones. (Personal clínic, polítics, professors, terapeutes)
• Intrapersonal: comprensió d’un mateix, saber què volem, coneixement de les  virtuts i els defectes. Cal una reflexió profunda per desenvolupar-la
• Darrerament ha inclòs la intel·ligència naturalista que significa la capacitat de entendre el món natural.

Aquests tipus d’intel·ligències és el que caracteritza els humans i , segons Gardner, en el camp educatiu s’haurien d’aplicar de dues maneres: primer individualitzant l’ensenyament, fet fins ara complicat però possible en la societat de la informació. En segon lloc les coses s’haurien d’ensenyar de diferents formes per tal d’arribar al més gran número de persones possible i per fer entendre què significa “entendre”, ja que quan realment comprenem alguna cosa hem de poder explicar-la de diverses maneres.

Aquesta nova visió sobre les capacitats humanes pot ser una eina molt útil per als professors ja que els permetrà comprendre quina és la forma en que cada individu es relaciona amb la realitat i quina és la manera idònia de desenvolupar aquestes capacitats.

Les tres forces del segle XXI són: la globalització, fruit d’us canvis financers profunds que ens aporta la possibilitat d’estar connectats en xarxa amb la resta del món. La revolució biològica que ens permet conèixer molt més del funcionament del cervell i per últim els medis digitals. Aquest tres aspectes de la societat moderna demanen un tipus de ment diferents que cal desenvolupar en el futur i cal tenir en compte en els medis educatius.

Les cinc ments del futur que cal potenciar en l’educació són:

Disciplinada: caracteritzada per un treball constant i l’esforç, que domina els tipus principals de pensament històric, artístic, matemàtic i científic. Això no significa que hagi d’acumular gran quantitat de dades sinó que pugui elaborar un raonament causal relacionat amb aquestes disciplines que són la base del nostre pensament i que han de treballar-se profundament a l’escola. Per últim cal un gran esdevenir expert en algun camp per tal de poder accedir al mercat del treball.

Sintetitzadora: molt important donat l’excés d’informació al que estem sotmesos. Significa ser capaç de discernir què és important i que no ho és i d’organitzar aquesta informació de manera que tingui sentit i sigui útil. És un aspecte important per als educadors de cara a saber com transmetre la informació i com ensenyar a reflexionar sobre aquesta.

Creadora: és la ment que va més enllà i investiga a partir del domini d’un camp, fins arribar a crear noves preguntes, noves propostes, nous enfocaments. És fruit de la disciplina i de la síntesi i està més relacionada amb un temperament i una personalitat que es qüestiona l’ortodòxia que amb l’aspecte cognitiu sobre una matèria . Cal entendre que per tenir un entorn creatiu són necessaris el risc i l’error .

Aquestes tres ments es poden relacionar respectivament amb profunditat (per anar fins al fons de les qüestions) , amplitud ( per projectar la xarxa de coneixement) i elasticitat ( per anar més enllà i en diferents direccions de les establertes).

Respectuosa: va més enllà de la tolerància que accepta la diferència perquè intenta entendre i treure el millor de tothom. No està funcionant bé a les escoles on encara es donen diferències en el tracte segons la procedència o les qualificacions. És molt important en l’actualitat donada l’amplia xarxa social establerta.

Ètica: és la més abstracte de totes i suposa posicionar-se com a persona que conviu i treballa amb els altres i per als altres amb una actitud de responsabilitat. Calen tres conceptes com excel·lència, interès i ètica per poder desenvolupar satisfactòriament aquestes facetes de ciutadà i treballador .

Pel que fa a la intel·ligència espiritual que no queda inclosa en la llista anterior de les aptituds, considerada característica única dels humans i que està relacionada amb les preguntes eternes que l’ésser humà s’ha fet des de sempre, l’autor afirma que els educadors han de promoure-les en els alumnes sense por, al marge de la religió. 

CARL HONORÉ, ESCRIPTOR ESCOCÈS , AUTOR DE L"ELOGI DE LA LENTITUD" I "BAJO PRESIÓN"

“Los adultos secuestramos la niñez de forma nunca vista a lo largo de la historia y, desde el instinto de intentar hacer lo mejor para nuestros hijos, hemos caído en el exceso, lo que provoca un efecto negativo, tragicómico. Porque aún queriendo lo mejor, la forma en que educamos a nuestros les provoca problemas de salud mental, física…”

“Aplicamos la cultura del perfeccionismo, que tiene que ver con la del consumo, la que nos vende la idea de que todo tiene que ser perfecto, la casa, el cuerpo, las vacaciones, nuestros hijos… La cultura del managemet contagia toda nuestra vida”

“Los niños no están con los padres. Los padres despreciamos lo pequeño, lo simple, lo barato, y los niños lo que más necesitan es nuestra presencia, atención, que estemos. Esta es una línea fácil de cruzar. La mayor expresión del amor hacia nuestros hijos es estar con ellos”

“Nos sentimos mal si nuestro hijo no tiene un juguete electrónico de 85 euros, no sólo porque lo tiene el hijo del vecino, sino porque en la caja nos dice que es muy útil para su mayor desarrollo cognitivo. El mercado manipula nuestros miedos, nuestras angustias para vender más y más”

Carl Honoré  és  un escriptor escocès que amb el seu llibre “Elogio de la lentitud” 

va influir en el naixement i l' extensió mundial del moviment SLOW. En el llibre "Bajo presión" denuncia , el que en paraules seves, és l'actual "segrest de la infantesa" en un món consumista i conformista però absolutament allunyat de les necessitats dels nens. En aquest darrer llibre fa una radiografia de la situació actual ,  proposa sentit comú  a l'hora d'educar els fills i frenar la pressió social  allunyant-los dels missatges confusos de la indústria publicitària que busca el seu adoctrinament.




Destaquem les onze idees principals de "Bajo Presión".(en castellà)

"1. Exceso de perfeccionismo y de vanidad en la educación. Se busca llenar la agenda de los escolares hasta límites abusivos de clases extra-escolares, deberes y actividades con prestigio que solo cansan y “machacan” a los niños y que, en muchos casos, refuerzan el ego de los padres que proyectan en ello posibles frustraciones personales.

2. Exceso de academicismo (hemisferio izquierdo) y poco espacio para trabajar las emociones y la libertad personal de los pequeños (hemisferio derecho).

3. Crítica a los materiales pedagógicos que prometen “genios”: tema que posteriormente se ha confirmado con el reembolso masivo de dinero a los compradores de “Baby Einsten” en EEUU.

“El mito central es que si una cosa es buena para el niño, más y más pronto es mejor. El famoso efecto Mozart (unos investigadores averiguaron en los años 90 que escuchar música de Mozart mejoraba el razonamiento espacial de los universitarios) inundó las guarderías de música de piano, incluso los hospitales del estado de Georgia enviaban a todos los bebés a casa con un CD con piezas de Bach y Mozart. Resulta que ese efecto no dura más de 20 minutos y no hay prueba alguna de que afine el cerebro de los bebés”

4. Reivindación del papel del JUEGO como prioritario para aprender a vivir: un discurso similar al que vimos con el experto Francisco Tonucci en “Se aprende más jugando que estudiando”.

“Los juguetes educativos que prometen muchos beneficios cognitivos al coste de 50 o 90 euros. Se ha demostrado que el juego básico, puro, sencillo, que hace un niño con un lápiz y un papel o una caja de cartón es mucho más fértil, sano y útil para su desarrollo cerebral. Pero hemos comprado la idea de que para que las cosas sean buenas tienen que costar más dinero, ser sofisticadas y llevar una marca. Existe una cierta arrogancia en esta generación, creemos que el mundo ha cambiado y que tenemos que cambiar la infancia”

5. Denuncia feroz al MARKETING INFANTIL que seduce y confunde a los niños a edades realmente precoces y que condiciona su comportamiento.

“El consumismo ha entrado sigilosamente en cada rincón de las vidas de los niños, algo que parecía intocable. Sólo el simple hecho de dormir en casa de una amiga se ha convertido en estos momentos en una oportunidad para empresas publicitarias como la Agencia de Inteligencia Infantil, que patrocina fiestas en las que las adolescentes prueban nuevos productos y rellenan cuestionarios. Los trabajadores de McDonald’s visitan los hospitales para entregar a los niños juguetes y globos, así como folletos para promocionar su comida. Juntando estos datos, estimamos que muchos niños ven hoy día unos 40.000 anuncios al año”

6. Elogio al modelo educativo finlandés por sus resultados positivos, por retrasar la escolarización, por no tener deberes, por la formación de sus profesores y por la colaboración entre todos los estamentos sociales.

“El sistema finlandés antepone las necesidades de los niños a los ambiciosos deseos de padres y burócratas; tiene sus puntos débiles, pero demuestra que los niños que empiezan en el colegio formal con 7 años pueden ser muy exitosos, no hace falta que empiecen en párvulos”

—

“Sí, pasan menos horas en el colegio que cualquier otro sistema en el mundo, tienen menos deberes, y otra forma de evaluar el aprendizaje, basada en la autoevaluación y los informes de los profesores, que son muy elaborados. Fuera del colegio no existe la industria de clases particulares, por tanto los chicos tienen mucho más tiempo para relajarse y también para procesar lo que han aprendido en el aula. Los maestros tienen una formación genial y los padres y los burócratas les tienen confianza, no tienen que estar pendientes de lo que dice el Ministerio de Educación en cada momento, tienen libertad para trabajar con sus alumnos. Está muy bien que los alumnos aprendan tecnología suficiente e idiomas para enfrentarse al mundo, pero lo más importante es crear niños y luego adultos con pasión por aprender, descubrir, seres humanos completos.

7. Crítica a la CAUTIVIDAD a la que se somete a la infancia-juventud que va “de casa al cole atada en el coche” y a la que no se le permiten juegos de expresividad como antaño, lo que favorece el exceso de sendentarismo y la obesidad.

Esta estricta supervisión llega al extremo de que algunos padres controlen al milímetro la vida de adolescentes y universitarios: elección de la carrera, instalaciones, trabajos, etc. El autor los llama “padres helicópteros” que planean sobre sus hijos asfixiando su capacidad de decisión, la conexión con su interior y la inmadurez.

“Cuando los adultos controlan al milímetro la infancia de los niños, éstos pierden todo lo que da satisfacción y sentido a la vida: pequeñas aventuras, disfrutar del sentimiento anárquico, viajes secretos, juegos, contratiempos, momentos de soledad e incluso de aburrimiento. Sus vidas se convierten en extrañamente sosas, sin logros personales y en cierta medida aburridas y artificiales”

—

“Sí, las preocupaciones sobre la seguridad de los niños han llegado al paroxismo. Otra escuela de enseñanza primaria de Attleboro, Massachussets, concluyó que el corre que te pillo suponía un riesgo para la salud y lo prohibió, le imitaron varios colegios. En muchas escuelas de Canadá y Suecia se han prohibido las peleas con bolas de nieve por cuestiones de seguridad. Profesores de todo el mundo informan de que, cuando las clases se van de excursión al campo, algunos padres les siguen en coche para asegurarse de que el pequeño está bien”

8. Burla al exceso de manuales y consejos de educación tipo Super Nannyporque hacen perder la confianza de los padres en sí mismos. Aquí habría que matizar o profundizar, porque en un mundo donde el instinto está muy atrofiado y el conocimiento social de las necesidades de los bebés/niños pequeños es escaso y equivocado, acceder a unos buenos libros/referencias de crianza puede ser útil e importante.

9. Denuncia de la MEDICACIÓN INFANTIL y la pandemia de consumo de Ritaline, la mejor metáfora de este secuestro de la infancia al que se refiere el autor en toda su obra.

“Hemos profesionalizado la paternidad, todo muy bien intencionado, pero no funciona. Para mantener el ritmo de ese exceso de actividad y exigencias sociales, los niños acaban medicados. El famoso Ritalin, un psicotrópico para frenar la hiperactividad, ha llegado a niveles epidémicos (más de seis millones de niños lo consumen en EE.UU.). Y hay un dato relevante: la depresión, la ansiedad infantil, el abuso de drogas y el suicidio son fenómenos más comunes en las clases adineradas que en las clases más humildes”

—

“A muchos niños se les diagnostica déficit de atención e hiperactividad por motivos equivocados: en la actualidad, antes que cambiar el entorno donde vivimos, preferimos alterar nuestros cerebros para que se adapten al entorno. Consideramos la timidez, la tristeza, la duda, la culpa o la ira como enfermedad en lugar de rasgos inherentes a la condición humana. De hecho, cada vez más padres llevan a sus hijos de uno o dos años al psicoterapeuta para que les curen las rabietas”

10. Defensa de que los padres pasen MÁS TIEMPO con sus hijos, una demanda imprescindible que se extiende entre los profesionales y los padres como vimos eneste manifiesto.

11. Defensa del SENTIDO COMÚN, la flexibilidad, el amor, el respeto y la toma de conciencia de que nuestros hijos no son “trozos de barro a los que moldear” a nuestro gusto, sino personas a las que acompañar en la vida. En este sentido, nosotros aconsejamos la lectura del libro gratuito de Cristina Romero “Pintará los soles de su camino”.

En resumen, un buen tirón de orejas a una sociedad que navega con la brújula estropeada y que muestra con su “niños hiperactivos, deprimidos, obesos, violentos e insatisfechos” que ha llegado el momento de cambiar de rumbo.

“Hay que recuperar la confianza, dejar de lado el ruido, el pánico de fuera y buscar nuestro propio equilibrio. Todos los padres tienen la sensación de que están en la locura, pero todos tenemos miedo de dar el primer paso: “Si yo reduzco la presión, mi hijo fracasará”, así que es bueno conversar con otros padres y sumar. Pero mi conclusión es optimista, nos estamos dando cuenta que hemos perdido el norte y de que ha llegado el momento de agarrar el péndulo y devolverlo al centro”

• PREGUNTA DE LA SETMANA: DEL 21 AL 25 DE NOVEMBRE:

COM VEIG EL MEU FUTUR?  aquí tens algunes possibilitats: Difícil- fàcil-esperançador-no em preocupa- no sé què vull- no n'espero res- vull arribar a ser algú- vull ser feliç- vull ser ric- vull canviar el món. (Pots afegir les possibilitats que vulguis!)

Poden fer la prova amb les mateixes condicions?

"La justícia social : Una meta educativa." De Juan Carlos Tedesco.

Juan Carlos Tedesco,  ex ministre d'educació argentí i membre de la UNESCO , fa aquestes importants reflexions al voltant del sentit actual de l'educació:

"La història de l’educació mostra que sempre hi ha hagut una idea del sentit de l’educació. Al segle XIX es volien construir els “esperits nacionals”, després va tenir un sentit econòmic: crear recursos humans pel sistema econòmic.

Des dels anys 90 impera la idea de mercat i no es defineix el sentit. Aquest dèficit de sentit tendeix a ser ocupat per visions fonamentalistes: Els que pensem igual, anem junts i els altres són enemics. A l’altre extrem hi trobem l’individualisme asocial. Són models que eliminen la dimensió política d’allò públic, de l’espai comú.

La justícia social hauria de ser la meta. L’actual capitalisme crea exclusió social. L’exclusió és pitjor que l’explotació: L’explotat, tenia projecte, l’exclòs vol entrar, demana entrar.

L’educació està en el centre de la construcció social més justa. El ciutadà ha de participar del món del treball però també ho ha de fer com a ciutadà.

Si la premissa és aquesta, hem de reflexionar com construïm adhesió als valors lligats a la justícia:

Abans l’escola era un lloc sagrat. El mestre era com un sacerdot, creaven adhesió a la nació amb “rituals” semblants als de la religió.

Ara: hem de construir l’adhesió a la justícia. Això pot donar sentit a la professió. Un alumne si fracassa és una injustícia social. Treballar en aquest sentit de la justícia és molt exigent:

Cognitivament demana coneixements profunds i èticament vol dir desprendre’s de coses que un té. També vol dir mobilitzar la part emocional.

És posar en pràctica valors que es contraposen als dominants. Però cal dir que quan l’escola ha estat exitosa ha estat quan ha estat contracultural: L’escola és un espai “artificial” on fem que passin coses. No és la realitat del carrer.

Algunes estratègies d’acció:

• Posar molta atenció als primers anys de vida: les llars d’infants són més igualitàries que les famílies, sobretot pels més desafavorits. (Ex de Finlàndia).
• Noves alfabetitzacions:
  • Alfabetització científica:

Bàsic pel raonament. Necessitem aquest coneixement per poder entendre els principals problemes del món.

• Alfabetització digital:

Usar l’ordinador com a eina: saber aprendre a través de l’ordinador.

• Els docents: Els valors ètics, polítics, valors tots ells subjectius s’estan demostrant molt importants per a l’exercici de la professió. Resulta primordial identificar-se amb els valors subjectius esmentats. Tenir-los o no determina l’èxit docent: Tenir confiança en l’aprenentatge dels alumnes i compromís amb els resultats.

Els docents que assumeixen els valors són actors fonamentals dels mateixos. Si un es creu la justícia social “actua” en aquest sentit.

L’actual desmoralització es deu en part a la falta d’adhesió a algun sentit."

Aquestes són algunes de les reflexions que es van fer en el marc del curs "Educar, camins per avançar" organitzat per la CUIMPB el passat mes de juliol de 2011.

Podeu veure més sobre els seus plantejaments en aquest enllaç:
http://www.uoc.edu/dt/20367/index.html
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Educacion/justicia/social/elpepisoc/20101119elpepisoc_5/Tes

Educació creativa, educació sense presses

Pregunta de la setmana: del 14 al 18 de novembre

QUÈ US HAURIA AGRADAT APRENDRE I QUE NO US HEM ENSENYAT?

Com va la vida? Andreu Buenafuente i Eduard Punset

Alguna cosa està passant que  fa  que estiguem  més  atents a aquests dos "mestres" de la vida que no pas  al debat dels nostres futurs governants. Què n'opineu?
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3793170

Tot el suport a la Scenemob de la Fundació ECOM

La discapacitat  va del bracet de la vida. Qui no la coneixerà en algun moment? Aquí teniu una bonica scenemob que ens fa obrir molt els ulls!

http://www.youtube.com/watch?v=JPWFtapYOXQ

pregunta de la setmana

PELS ALUMNES


POTS DIR ALGUNA  QUALITAT QUE VALORIS DELS TEUS PROFESSORS? (ELS NOMS NO CALEN!)

Una mirada diferent

El Diccionari de la LLengua Catalana contempla dos significats per a la paraula Compassió.  Avui vull referir-me  a aquesta acepció: “ Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri”. Aquest concepte forma part  de les bones capacitats que tenim com a éssers humans. L’anomenada neurociència  social estableix , que la nostra ment està preparada per a donar suport als altres quan els prestem atenció.  Segons Daniel Goleman , pare de la intel.ligència emocional , la ment humana s’identifica ràpid i reacciona a les situacions de patiment  dels altres, com també ho fa amb les situacions més òptimes. Però cal la premissa bàsica: percebre a l’altre. Si ens capfiquem amb nosaltres mateixos no ho podem fer. Goleman afirma que precisament l’empatia i la capacitat de connectar és el que ens separa dels psicòpates.

La nostra societat viu moments molt complexes, i demana respostes molt compromeses. Em fa l’efecte que la capacitat de ser empàtics amb tot el sofriment que s’ha generat, tindrà un valor fonamental a l’hora de generar solucions que de debò siguin justes. Si som capaços de mirar i prestar atenció al nostre entorn, sortir de nosaltres mateixos copsarem fàcilment l’angoixa de les famílies a l’atur que, hipotecades fins dalt, han de posar cada dia el plat a taula, els esforços que fan les  petites i mitjanes empreses per subsistir i pagar la nòmina dels seus treballadors, l’angoixa de molts infants i joves que veuen amb impotència el patiment dels seus adults, etc.

Cabrien centenars d’exemples del patiment actual . Tot aquest patiment vol molta compassió.  El gran dubte és si percebem la mirada dels altres, l’existència dels altres. En aparença sí, però a la pràctica és força dubtós. Moltes decisions i actituds que ens toquen de prop són exemple d'una inexistent empatia amb aquest dolor aliè.  No cal  pensar només en decisions polítiques. Si hi rumiem , tots trobarem  en nosaltres, exemples  de com girem full davant segons quines escenes.

Aprendre de nou a mirar al nostre voltant és necessari. I és inel.ludible per tots  aquells  que tenen responsabilitats davant les organitzacions : una mirada compassiva al seu voltant, capaç d'oferir alternatives emprenedores, engrescadores, empàtiques i ètiques és una línia de treball fonamental. Connectar, vincular i comunicar han de ser els seus  verbs. Si la compassió depèn de la nostra mirada  tenim també motius per a ser optimistes: només depèn de saber veure i mirar d'una manera diferent i això no costa tant!