L’AUTONOMIA PERSONAL I EL TREBALL EN GRUP , COMPETÈNCIES PER CRÉIXER.

Si l’educació obligatòria té l’objectiu de formar ciutadans  i el que més determina el nivell d’estudis dels alumnes als 15 anys és el nivell socio-cultural de la família, no hi ha un decalatge entre aquest objectiu i el que es fa a les aules? 

Aquest interrogant no admet una resposta unívoca perquè ens obliga a fer una reflexió a fons del  rol dels centres educatius en la nostra societat. Àngel Pérez Gómez de la Universitat de Màlaga diu que l’escola actual té moltes dificultats per generar coneixement aplicat i  crític i per gestionar les actituds, les emocions  i els valors. Li critica que el seu principal paper sigui el de reproduir habilitats mecàniques i rutinàries. Per ell els coneixements han de ser eines per comprendre la realitat  i per tant han de desenvolupar les capacitats de cadascú per poder actuar en el món.

Aquesta no és una preocupació del tot nova . A mitjans dels anys 90, des de la OCDE es va començar a plantejar la necessitat que l’escola s’estructurés a través de les competències, és a dir a través  de combinacions organitzades de coneixements, habilitats, actituds , valors i emocions. Aquestes combinacions són sistemes de comprensió i d’acció. Cada alumne desenvolupa els seus sistemes de comprensió. Només amb la transmissió de coneixements no podem desenvolupar tots aquests processos.

La OCDE va prioritzar ja aleshores  tres finalitats del sistema educatiu:  Aconseguir que els  nois i noies actuessin de manera autònoma, que sabessin treballar en grups socials cada vegada més complexes i que sabessin utilitzar interactivament i de forma eficaç les eines i instruments.

Em voldria fixar avui específicament en dues d’aquestes finalitats: la de l’autonomia personal i en la del treball de grups socials complexes. Pel que fa al primer Ángel Pérez Gómez ens diu que l’autonomia és la capacitat que tenim de construir criteris de comprensió i d’actuació .  Això ens remet a la necessitat de fomentar l’autoconeixement, l’autoestima i l’autoregulació de tots i cadascun dels nois i noies. És clau per a l’autonomia personal, saber qui són , on s’encallen i quines són les seves fortaleses  per recolzar-se en elles i debilitats per a superar-les. En definitiva, per poder estimar-se com són. Aquest és l’eix bàsic per a saber-se autoregular. L’autoregulació permet a la persona poder decidir com vol que sigui la seva vida.  I està clar que en aquest sentit no valen les excuses deterministes. Tal com diu Antonio  Damasio, metge neuròleg investigador de les emocions ,  “El cervell construeix l’ésser humà i l’ésser humà construeix el cervell.” Res en un mateix és inamovible.

Per a fer-ho , necessiten l’adult de ben a prop que ha de valorar les diferències i la diversitat de tots i cadascun dels nois i noies. Fins ara ens havia semblat que l’ homogeneïtat era la base de la igualtat però això no garanteix  la igualtat d’oportunitats. Enfront d’aquesta idea, Ángel Pérez  ens introdueix el concepte de la de la igualtat d’equivalències, que entén que  l’autonomia dels nois i noies s’ha de moure en un equilibri entre responsabilitat i llibertat, des del respecte a la diferència.

En funció d’aquesta igualtat d’equivalències, a les aules s’ha de posar més èmfasi en la motivació dels nois i noies per implicar-se en el procés d’aprenentatge del coneixement i en els processos de resolució de problemes que porten al coneixement. Alhora és el moment d’ensenyar de manera eficaç , l’ús de les eines per construir coneixement. La reproducció estricta de coneixement rares vegades adquireix valor d’ús. 
Els finlandesos, que sempre surten molt ben qualificats en els informes PISA treballen clarament en aquesta línia.

L’altre finalitat,  la del  del treball en grups socials cada cop més complexes,  comporta  aprendre a viure i conviure . I tota convivència vol l’establiment d’ unes regles del joc. Escoltar, respectar diferències, saber cooperar, resoldre conflictes de la vida quotidiana de manera dialogada i democràtica és essencial per a aprendre a viure en grups humans  i per anar cap a una igualtat real d’oportunitats. Les regles del joc s’han de fer entre tots. Ningú aprendrà a viure de manera voluntària en grups humans si no hi ha una igualtat real d’oportunitats.

Poques qüestions en el món educatiu acaben essent veritats inamovibles, però el sol fet de plantejar-nos-les i qüestionar-nos-les ens posen en la línia de la millora. Acostar-nos  millor a l’objectiu de formar ciutadans autònoms en l’etapa obligatòria és una recompensa íntima i alhora col.lectiva per tots els que ens movem en l’òrbita educativa, potser massa en crisi  ara mateix.

                                                                                                            Teresa