dimarts, 1 de novembre del 2011

Una mirada diferent


El Diccionari de la LLengua Catalana contempla dos significats per a la paraula Compassió.  Avui vull referir-me  a aquesta acepció: “ Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri”. Aquest concepte forma part  de les bones capacitats que tenim com a éssers humans. L’anomenada neurociència  social estableix , que la nostra ment està preparada per a donar suport als altres quan els prestem atenció.  Segons Daniel Goleman , pare de la intel.ligència emocional , la ment humana s’identifica ràpid i reacciona a les situacions de patiment  dels altres, com també ho fa amb les situacions més òptimes. Però cal la premissa bàsica: percebre a l’altre. Si ens capfiquem amb nosaltres mateixos no ho podem fer. Goleman afirma que precisament l’empatia i la capacitat de connectar és el que ens separa dels psicòpates.

La nostra societat viu moments molt complexes, i demana respostes molt compromeses. Em fa l’efecte que la capacitat de ser empàtics amb tot el sofriment que s’ha generat, tindrà un valor fonamental a l’hora de generar solucions que de debò siguin justes. Si som capaços de mirar i prestar atenció al nostre entorn, sortir de nosaltres mateixos copsarem fàcilment l’angoixa de les famílies a l’atur que, hipotecades fins dalt, han de posar cada dia el plat a taula, els esforços que fan les  petites i mitjanes empreses per subsistir i pagar la nòmina dels seus treballadors, l’angoixa de molts infants i joves que veuen amb impotència el patiment dels seus adults, etc.

Cabrien centenars d’exemples del patiment actual . Tot aquest patiment vol molta compassió.  El gran dubte és si percebem la mirada dels altres, l’existència dels altres. En aparença sí, però a la pràctica és força dubtós. Moltes decisions i actituds que ens toquen de prop són exemple d'una inexistent empatia amb aquest dolor aliè.  No cal  pensar només en decisions polítiques. Si hi rumiem , tots trobarem  en nosaltres, exemples  de com girem full davant segons quines escenes.

Aprendre de nou a mirar al nostre voltant és necessari. I és inel.ludible per tots  aquells  que tenen responsabilitats davant les organitzacions : una mirada compassiva al seu voltant, capaç d'oferir alternatives emprenedores, engrescadores, empàtiques i ètiques és una línia de treball fonamental. Connectar, vincular i comunicar han de ser els seus  verbs. Si la compassió depèn de la nostra mirada  tenim també motius per a ser optimistes: només depèn de saber veure i mirar d'una manera diferent i això no costa tant!


divendres, 28 d’octubre del 2011

dimecres, 26 d’octubre del 2011

capacitats



Visió parcial : "El desconsol" de  Llimona
 Avui desitjaria tenir una solució màgica que servís per consolar la decepció d'algú que després de passar-se hores estudiant , no ha pogut fer pràcticament res d'un examen . De fet, això no és la notícia, comença a ser la tònica.  Davant les dificultats dels nostres alumnes tenim molt poques respostes. Què sabem fer quan no podem aplicar el discurs del "no fa res" ? Què sabem fer quan  "es fa" i "hi ha esforç", però no s'assoleixen continguts? Molt poca cosa. No tenim eines i a vegades molt poques ganes de trobar-les. A partir d'ara,  els resultats dels exàmens  ja no determinaran absolutament res en el seu cas, no ho poden determinar. Hi ha deixat massa pel camí: Els esforços posats seran la  vara de mesura.  Ell, és molt més que uns resultats acadèmics. Ell, és abans que res, una  persona amb unes capacitats socials i humanes tan altes que cap examen és capaç de mesurar. Ho mesurem i ho gaudim els que vivim a prop seu. 

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Docència


Vegeu a la pàgina "eduquem" les aportacions del Dr. Joan Manel del Pozo sobre la docència i la tutoria. 

En el curs d'estiu "Educar: camins per avançar" organitzat per la CUIMPB , Joan Manel del Pozo va fer una conferència  que duia per títol: "Educar: Docència i tutoria". Aquí un petit tastet:

"El sistema educatiu necessita recuperar l’autocomprensió del fet educatiu. Fa molt temps que no sabem què pensar sobre el sistema educatiu (de sí mateix), de pensar correctament. Cal autocomprensió del fet educatiu, i cal entendre la dimensió de caràcter ètic de l’educació."

divendres, 7 d’octubre del 2011

dimecres, 5 d’octubre del 2011

talent i educació


Segons José Antonio Marina, les societats i les escoles han de ser capaces de generar talent. Ell afirma que se’n pot generar perquè es troba al final del procés educatiu, no a l’inici. No estem acostumats a pensar aquest concepte en aquest sentit, ja que habitualment l’hem associat a una capacitat que es té o no es té. Si José Antonio Marina té raó hem de començar a desmuntar molt tòpics al voltant de l’educació i de com ensenyem als nostre joves i infants. Els estudis de neurociència ens estan dient que cada cop que aprenem hi ha un canvi genètic, per tant no val aquella idea que naixem dotats d’intel.ligència o en naixem mancats.


Aquest autor entén que les capacitats s’eduquen, i la idea que un infant es fa de la seva intel.ligència, ve determinada pel sistema de creences que se li ha fet arribar. Quan se li ha fet creure que faci el que faci no sortirà d’un punt , allò ho interioritza i actua en funció d’aquesta creença. És en aquest sentit que Marina afirma que tot nen o nena per avançar cap al talent, té dret a tenir alguna experiència d’èxit durant la seva escolarització . D’aquesta manera pot mantenir vius els mecanismes generadors de talent: les bones ocurrències, la il.lusió de la possibilitat de fer bé les coses, i el saber que pot canviar el seu futur.

El món educatiu viu en un estat de crisi des de fa temps que s’ha vist agreujat amb la situació actual, però aquestes idees del professor Marina són un revulsiu per desencallar qüestions que han portat al desànim a molts professionals. Podem enfocar l’educació des d’un prisma molt més estimulant i molt més creatiu si ens plantegem el talent com un resultat final del procés educatiu , enlloc d’un inici. Hi podem fer i incidir molt més del que ens sembla, tots els que veiem la realitat aclaparadora del dia a dia a les aules.

El gran repte d’aquest plantejament és qui ha de liderar aquesta tasca. Segurament és un repte de tots però especialment ho és dels mestres, professors i pedagogs. Certament s’ha de comptar amb les famílies, el seu paper és essencial a l’hora de muntar les creences dels fills i la seva relació amb l’escola, però la tasca específica s’ha de fer dins les escoles i instituts. Els nostres fills i alumnes seran allò que nosaltres , tots, els haurem possibilitat ser.


5 d'octubre de 2011