diumenge, 19 de febrer de 2012

La "victimitis": Un virus poderós.

La victimitis que descriu Annie Marquier, té molt poc a veure amb el context de queixa actual, fruit de l'entorn de crisi que estem vivint. Estan sobradament legítimades, al meu entendre, les reivindicacions de millora de la situació actual dels treballadors i dels que volent treballar i no poden. La meva humil aposta envers aquesta greu situació que vivim  , va en la línia d'avançar en l'economia del bé comú que diferents autors expliquen aquests dies. Si la persona és l'eix i el centre de la nostra economia, certs plantejaments que veiem i vivim no hi haurien de tenir cabuda.

La victimitis que Anne Marquier planteja al seu llibre : "El poder d'escollir" , s'entén com un conjunt de símptomes que desenvolupen/em moltes persones en la manera de dirigir la nostra vida. Per l'autora la victimitis , funciona  a partir de l'estat d'ànim de la víctima  i els símptomes són una conseqüència directa de la manera de percebre el món, és a dir del contingut del nostre filtre mental. En tindrem prou canviant la nostra percepció de les coses, relaxant i ampliant tota l'estructura mental, perquè desapareguin els símptomes.

La persona afectada de Victimitis sòl presentar aquests símptomes:

  • Se sent estressada, ansiosa i insegura.
  • No es troba gaire en forma.
  • El got és mig buit.
  • Té l'actitud del "Pobre de mi".
  • "És culpa dels altres"... Té el do de fer que els altres se sentin culpables.
  • "Atenció, m'ensarronaran..."
  • "Tinc raó , els altres no la tenen..."
  • La realitat la invento jo
  • "La gent és dolenta"
  • "Si m'estimes hauries de..."
  • "Jo em sacrifico, la gent és molt ingrata".
  • "Per què jo?"
  • "Socors"
  • Venjança!
  • "Ara vinc jo, el salvador..."
  • "No riguis, la vida no té cap gràcia"
  • "Triomfar de veritat no és gens fàcil"
  • "Pateixo prou?"
  • "Necessito botxins suplementaris per estar segur que el meu patiment és ben autèntic".

I tu, n'ets víctima, de la "victimitis"?

2 comentaris:

  1. Ostres, Teresa, em sembla que els malalts de victimitis són per tot arreu. Caldrà estar alerta que no se'ns encomani i, sobretot, si en notem els primers símptomes, que sapiguem escoltar els altres.

    ResponElimina
  2. Avui, encara que amb paraules diferents, hem parlat curiosament del mateix, jo m'he referit a algú que vivia la seva amargor contra els altres ( http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/215663 ) i tu parles del victimisme.
    Penso que aquest sentit tràgic de la vida que a vegades se'ns vol inculcar és una estafa, no ens hem de sentir culpables de pensar el que pensem ni de sentir el que sentim; de ser, en definitiva, qui som. Riure, riure i riure és el millor antídot.

    ResponElimina